Això ho podries dibuixar tu?

sheep

Us deixem amb una gran reflexió, obra d’un dels nostres il·lustradors preferits, Xavi Ramiro. Ens ha semblat a tots aquí a l’estudi una reflexió molt aguda sobre l’art i sobre el nostre apropament a ell. Gràcies per cedir-nos aquest meravellós text. Aquí va:

És un tòpic, però passa sovint. Sempre hi ha algú que, mirant una determinada obra gràfica, deixa anar frases com: “Això ho podria dibuixar jo i mira que no en tinc ni idea”” o “Aquest dibuix el podria fer el meu fill petit… i encara millor!”

Tinc una teoria. La persona que fa el comentari potser no ho veu, però jo crec que, inconscientment, està dient una cosa molt positiva sobre l’obra. Reconeix la proximitat i accessibilitat d’aquell dibuix. Efectivament, potser el podrien reproduir ell mateix o el seu fill… I no és fantàstic això? Per què els resulta tant pertorbador que es valori positivament una obra que (potser) ells també podrien fer?

Per a molta gent, dibuixar sense proporcions realistes, perspectiva o amb un estil no figuratiu, és pràcticament un tabú. No ho consideren “dibuixar bé”. Per què passa això? No ho sé, és quelcom cultural… Però crec que aquest purisme juga en contra d’ells, i els impedeix agafar un llapis i gaudir del plaer de crear, només pel fet que (potser) no faran una gran obra d’art. Quina llàstima!

Si vols posar algú en una situació molt complicada, simplement has de fer com el Petit Príncep; demana’ls-hi que et dibuixin un xai. En Saint-Exupéry, però, es va atrevir. És clar que ell era un aventurer… i distingia perfectament, ja des de petit, entre una boa fent la digestió d’un elefant i un barret de senyor.